La televisió té coses bones. No només hi ha una tele, n’hi ha moltes i totes es copien les unes amb les altres i això és bo perquè la competència, en principi, és bona. Si alguna cosa funciona en una cadena, l’altra cadena es copiarà i l’intentarà millorar. Si hi ha sort, potser alguna cosa és d’interès cultural.
El més normal és que no, que no hi hagi una programació abundant d’interès cultural. No cal mirar la tele per saber que els programes que tenen més èxit són els de contingut més pobre, només cal sortir al carrer i fullejar un d’aquests diaris ‘basura’ que es tiren pel terra.
A més, molts d’aquests programes, els repeteixen temporada rere temporada variant uns mínims i segueixen a dalt de tot, vull dir que a sobre no exigeixen un gran esforç de renovació constant per anar-lo adaptant a l’audiència, es miren igual, i això pels amos és molt rentable. ‘
La televisió pública espanyola emet un programa de cert interès, és un programa que es diu ‘cinquanta-nou segons’ en el qual es reuneixen unes quantes persones que opinen sobre un tema d’actualitat.
Cadascuna té 59 segons per parlar, quan una acaba comença la següent.
Bé, doncs, en una edició recent del programa hi havia sis periodistes nascuts a diferents països del món que coneixien molt bé Catalunya perquè feia molts anys que estaven afincats aquí.
El tema a debatir era la reacció que havia tingut la Consellera de justícia en vers la publicació d’un reportatge de la prestigiosa revista ‘The Economist’ el qual afirmava certes coses que la Consellera havia tildat de difamatòries i, en algun cas, d’insultants per Catalunya.
La presentadora del programa els va fer una pregunta cap al final i era alguna cosa així com: ‘Com definiríeu als catalans segons al vostre punt de vista, vosaltres que heu nascut en països diferents i que coneixeu Catalunya des de fa tants anys?
Uns van dir que som tancats, uns altres que no sabem acceptar les crítiques,.. Però qui més concís va ser fóu un home que va dir que el problema que tenim no és que siguem tancats o que no sapiguem acceptar les crítiques sinó que, en general, ens fixem més en qui diu què que no pas en el què es diu. A més, deia, que en definitiva patim un conformisme especialment en la política.
Neil Postman també retreu això de la societat nord-americana d’aleshores.( capítol ‘La ment tipogràfica’).
Els debats entre A. Lincoln i S.A.Douglas eren seguits amb entusiasme per la gent tot i que el temps per cada participant era d’entre un mínim de trenta minuts i vàries hores i que aquests no eren ni candidats al Senat ni molt menys presidencials. El que a la gent li importava, no era l’estatus social dels participants en especial, era el fet de que en el fons aquests actes eren essencials per a la seva educació política.
Penso que donar importància a la caixa més que en el que hi ha a dins és un error. Això ens perjudica. Hem de procurar que ningú decideixi per nosaltres el que considerem important. Hem de mirar de fixar-nos en la font per si és fiable o no, d’acord, però vigilar perquè la aparent bona informació no ha d’anar lligada necessàriament amb la seva capacitat mediàtica. Hem de concentrar-nos en el contingut.
Per exemple, l’actual president del govern françès va dir que eliminaria la publicitat en les televisions públiques. Només va haver-hi dues o tres publicacions de premsa no diàries que van mig-insinuar les intencions del president.
Cap diari important del país va publicar la notícia pel seu nom, és un procés de capitalització. Gairebé tots els periodistes d’aquest país sembla ser que estan coaccionats.
Els medis de comunicació són manipulables i ens manipulen.
Internet es fa servir per descobrir xarxes il·legals de tota mena però també per controlar tot tipus d’informació, informació del que fem, del que comprem,.. si comprem depèn quin llibre hem de pagar-lo en metàl·lic no amb targeta perquè ningú sàpiga que te l’has comprat. Això està passant als EEUU i, com tot el que es fa allà, s’extendrà per tot arreu.
Els medis tenen molt poder de movilització de masses. Qui millor l’utilitza més sortirà guanyant. Per exemple, l’actual president del govern nord-americà va gastar-se més diners en publicitat televisiva que el seu oponent directe.
En quant als informatius, en aquest país no som gens fidels a la informació, el que veiem els espectadors són notícies espectaculars a tort i a dret, sense distinció alguna de les que són importants pel nostre entorn, ja que l’important no és l’informació sinó guanyar el premi al millor telenotícies de l’any. Això implica una certa audiència i nosaltres no mirem el telenotícies que millor informa sinó el que més ens distreu, el que millor ens cauen els presentadors, el que té l’apartat d’esports més divertit.
Per tant, aquestes superficialitats són les prioritats que tenen els telenotícies en general en el nostre dia a dia. Si no es mira el telenotícies no hi haurà ningú que es vulgui promocionar durant l’emissió d’aquest i no quadrarà la caixa.
Aleshores, com que no es poden arriscar a que ningú miri el telenotícies, s’adapten a la voluntat de l’espectador i desvien la veritable informació en altres programes especialitzats en horaris que no generen tants beneficis econòmics (de publicitat parlant). O no fan ni això, prefereixen mirar de conseguir com més audiència millor i deixen que siguin altres cadenes les que s’ocupin de la informació real.
Cosa que és difícil perquè possiblement totes pensen igual.
Una cosa que té la televisió és que és una finestra del món. T’assebentes del què passa als països veïns i a tot el globus en general.
Molts cops però, en els conflictes bèl·lics per exemple, el fet que hi hagi un reporter en el lloc dels fets que enregistri el què passa (jugant-se la càmera en el millor dels casos) no té impacte suficient com perquè algú actuï en conseqüència. Si tu veus les imatges, el reporter ha fet bé la seva feina però no hi ha hagut, segurament, la consegüent reacció i repercussió mediàtica digna.
Si estem en una dinàmica en la qual s’accepta que els telenotícies són un entreteniment (conscient o inconscientment) no podem distingir les notícies que són importants de les que no ho són perquè ens hem oblidat del que té o no importància pel nostre modus vivendi. Són molts anys vivint al costat de la televisió i molts anys que porta aquesta competint amb les altres cadenes.
La cobertura informativa de les últimes eleccions d’EEUU va ser molt extensa, per part de totes les cadenes de la península.
Per altra banda, la contribució de la premsa en general en les eleccions generals espanyoles passades va ser trista.
És obvi que pel bé del poble és millor que els partits polítics del país siguin molts i que s’ho hagin de currar per ser considerats ferms candidats a la presidència a l’hora de fer campanya, etc. Doncs com ja ve passant fa molts anys és una realitat que es fomenta el bipartidisme. I la culpa la té la premsa que manipula conscient o inconscientment l’opinió de la gent. La premsa posa la grapa en temes molt importants, com aquest, i en altres de no tant importants, però en tot hi afecta més o menys.
Molt greu és el fet de que sigui precisament la televisió pública la que contribueixi negativament ja que és la nostra televisió i com a tal ens hauria de beneficiar (em refereixo al fet de convidar els líders dels dos partits amb més adeptes del país per aconseguir un prime time) però si hi ha diners pel mig… La de diners que han de pagar els que s’anuncien en les pauses publicitàries d’un cara a cara entre aquells i els altres. Perquè això sí que ho mira la gent, té ‘morbo’, en canvi les connexions en directe amb el Parlament de Catalunya passen desapercebudes. Però, serà perquè els emeten pels matins quan tothom està treballant? Serà perquè a vegades es comporten de manera inadequada? ..
Tothom mira el mateix, o encara més divertit, miren més d’una cosa a la vegada, van fent zàping. Així no els enganxen mai quan els pregunten sobre el capítol d’ahir (No ens serveix això que dius que estaves mirant un altre programa). Els dimecres fan això, si vas al cole el dijous i no ho has mirat, pel que sigui, et discriminen com a mínim.
En molts països del món, les televisions públiques emeten pel·lícules en versió original subtitulada (quin crim!) i així aprenen idiomes. Possiblement és degut a que no tenen un departament de doblatge tan desenvolupat com el que tenim aquí.
Des del punt de vista de l’espectador tens el poder de no engegar-la, de triar el canal i d’apagar-la quan vulguis. Res més. No pots exigir res a la televisió, és difícil canviar la dinàmica que porta, s’envolta de massa coses.
Un altre protagonisme de la televisió. La tele és la gran aliada del consumisme. On s’anuncien totes les coses que compraràs pels mesos de Nadal? A la tele. Perquè la gent compra samarretes, gorres i bambes del Fernando Alonso? Perquè surt a la tele.
Si no hi hagués cap espanyol a la Fórmula 1, la Fórmula 1 no tindria tant d’èxit a Espanya segurament. És un exemple de moda. Les modes són les ales del consumisme, les modes també les promou la tele. Només les modes que li interessen clar. Es pot posar de moda llegir per exemple? No crec perquè a la tele li interessen modes passatgeres, fàcils, poc costoses i que donguin molt benefici. La tele no promocionarà la lectura, no pots llegir i mirar la tele alhora, doncs no li convé promocionar la lectura.
M’imagino que es posa de moda llegir. M’imagino entrant al tren ple de gent cadascú amb un llibre. Llibres amb portades vistoses amb el nom de l’editorial ben gran, que es vegi, i sostenent el llibre amb seguretat, amb cara de concentració. Et criden i et fas el suec perquè admirin la teva concentració.
Molt explícites van ser les declaracions d’un polític françès quan va dir que som alguna cosa així com uns esperits que es preparen per ser cada cop més receptius amb la publicitat que s’emet entre programes.
Crec que hem de decebre als que creuen que això pot continuar i no creure en la democràcia pel sol fet de que algú li digui així.
Aquest llibre m’ha ensenyat el què significava pel poble l’imprenta en els seus inicis i moltes coses més.
Cadascú pot fer el que vulgui, ja sigui llegir, escriure, mirar la tele,…
Però penso que l’entreteniment en la televisió és bo que hi sigui amb mesura, si més no, en les públiques.