La publicitat té una raó de ser molt legítima, per qualsevol empresa és important donar-se a conèixer. Abans de posar a la venda un producte s’ha d’haver planificat la seva publicitat si es vol entrar al mercat de manera directa.
Pensar en quins mitjans de comunicació és més beneficiós anunciar-lo, en el marge d’inversió, etc..
Per fer això es contracten empreses especialitzades:
Les agències publicitàries.
Les empreses grans inverteixen quantitats enormes en publicitat. A Espanya és la indústria automobilística la que inverteix en més quantitat.
Cada vegada més, hi ha competència entre empreses d’un mateix sector i, això, implica que s’inflin els pressupostos destinats a publicitat. La imatge d’una empresa és molt important. Un bon logo, uns anuncis televisius que tinguin una identitat forta, és el que es busca a l’hora de llançar-se a la competència del mercat. De tot això se’n ocupen les agències publicitàries.
A base de creativitat i estadística troben la manera més eficaç d’anunciar un producte. Però les agències no distingeixen entre productes ‘bons’ i ‘dolents’, tansols busquen satisfer al client (com qualsevol altra empresa) cosa que implica certes responsabilitats morals ja que la televisió la veu gent de totes les edats. Òbviament estan prohibits els anuncis que van en contra dels drets humans i altres conceptes com el de la xenofòbia i el racisme, però tot i així s’han donat casos d’anuncis controvertits que han sigut censurats, malauradament, després d’haver-se publicat.
A qui donem la culpa, però, de l’inmens consum de plàstic en concepte d’envasos que utilitzen les empreses per comercialitzar els seus productes?
A la publicitat, sí, però també els polítics (que s’encarreguen d’actuar en benefici de tots a curt i llarg termini). En definitiva, som nosaltres els que hem de decidir. Consumir productes envasats amb intel.ligència, productes ecològics, consumir amb cap i amb austeritat.
És una bogeria la quantitat de residus que generem, mengem habitualment coses produïdes a milers de kilòmetres, tot està exageradament envasat en plàstic, això no va a enlloc. El cafè que venen per dosis individuals que es manipulen amb màquines especials per exemple. S’haurien d’establir uns mínims en aquest sentit.
Destaco la funció que té la publicitat en les empreses que no venen productes físics sinó que venen idees. És important saber vendre la imatge d’una ideologia així com la d’un producte físic. En les campanyes electorals l’inversió en publicitat és molt gran. Pels partits polítics és molt important fer-ne un bon ús, t’has de saber vendre per guanyar. Has de saber amagar els defectes i potenciar les virtuts. Has de provocar comparacions amb els altres de manera que els altres quedin al marge, intentar que quedin en evidència. Tot això sense que es noti gaire la teva intenció. Una dada que podria revelar la importància de la publicitat en les eleccions és el fet de que (com ja vaig dir) l’actual president d’EEUU va invertir més calés en publicitat que el seu principal oponent.
Del fet aquest de publicitar-se que té una empresa per evolucionar (tant necessari perquè sobrevisqui) sorgeixen diversos fenòmens, alguns d’ells magnificats de tal manera que ven més el que significa la posessió de tal producte que l’utilitat que té el producte en sí mateix.
Allò que sentim tantes vegades de que ‘pagues la marca’. ‘Pagues la marca’ vol dir que pagues no només la seva publicitat, sinó que pagues també el preu de la seva identitat social, és a dir, tot allò que la publicitat ha creat a partir del producte.
Portar un logo determinat a la teva samarreta diu que ets així o aixà. Exagerant una mica vol dir que tens diners o que no en tens, que vas a la moda o que no hi vas, que formes part de la societat o que no en formes part.
Això s’entén com a consumisme. Aquesta carrera econòmica que guanyen els rics i que el pobre consumidor es queda pel camí endeutat fins que es mor. Feliç d’haver adquirit coses materials com les que tenen els altres o millors. Víctima de pautes que se’ns han inculcat des de petits a través dels mitjans de comunicació amb la ‘telebasura’ entre d’altres.
La història ens demostra que existeixen productes creats per crear la necessitat d’obtenir-lo i així fer negoci d’on no hi havia res. Benefici del no res.
Com un dels exemples del Frédéric: ‘La neteja de les dents és 100% coberta pel raspall, el dentrífic tansols et deixa bona sensació a la boca’.
El consumisme està molt relacionat amb la publicitat. Ambdós formen part de la globalització.
Les multinacionals raonen sobre la base del seu interès i de l’interès dels seus accionistes. Busquen el benefici per sobre de qualsevol cosa. Fan grans campanyes publicitàries i conquisten els cors dels consumidors.
Les grans empreses són les que dominen el món, no pas els governs.
Casos com el de l’alemanya Siemens, quan es va imposar a una llei per crear nous llocs de treball, posen en evidència aquest fet. Siemens va amenaçar en centrar totalment la seva producció en països on la mà d’obra és més barata i amb la qual cosa deixar al carrer a tots els empleats alemanys si se li imposava la llei. Van guanyar. En diuen la dictadura del diner. Una dictadura adherida al capitalisme global que imposen les grans multinacionals amb l’ajuda del FMI, la OMC i el Banc Mundial.
No hauria de ser legal que una empresa se’n vagi a produïr als països on els treballadors estan més desprotegits amb l’intenció de vendre el producte als països amb els nivells de vida més alts per tal d’obtenir el màxim benefici.
Els treballadors d’aquests països s’agafen al primer que els dongui un salari, per molt petit que sigui i per molt dolentes que siguin les condicions de treball.
Casos reals d’esclavitud de nens, dones treballant amb la llum d’espelmes,..etc
Però això si que no es publicita. El govern necessita que l’indústria funcioni, els polítics que governen no es jugaran mai el coll per aquests assumptes, ells volen que comprem, que ens desentenguem de en quines condicions s’ha fet una cosa, que la comprem i ja està. Que les empreses que aporten diners al capital rutllin.
L’indústria farmacèutica és la que gaudeix de més rendibilitat de totes les indústries, és un dels monopolis subvencionats per fons públics. Inverteix tres vegades més en publicitat que en investigació.
Les cinc potències que s’ocupen de la pau són els cinc països principals productors d’armes. D’aquesta manera tenen dominat el planeta. Es provoquen guerres allà on interessa i s’intervé quan interessa, quan ja s’ha exhaurit la riquesa natural que hi havia, quan s’ha instaurat la pobresa i una dictadura des de l’arrel com en el cas del Congo per exemple. Cal destacar que el pressupost de Nacions Unides s’estima en 1,2 bilions de dòlars, sis vegades menys del que es gasten els nord-americans en cosmètics.
Si no es fa res per erradicar la pobresa és perquè al primer món no li interessa, el mateix dir que a les grans empreses no els interessa.
Si la malària fos una malaltia europea ja s’hauria trobat una vacuna, si el SIDA es combat al primer món per mitjà de medicaments perquè no es proporcionen aquests medicaments pels malalts del continent d’Àfrica? Algú que està malalt deixa de treballar, si deixa de treballar deixa de tenir ingressos i si no té ingressos morirà de fam sinó es mor abans per culpa de la malaltia. Doncs el tercer món no té res a fer si no hi fem alguna cosa. Les dades de nens morts al dia per culpa de la desnutrició i de malalties ‘lleus’ (dos manques de primera necessitat) són esgarrifoses, així com el número de gent que sobreviu amb un euro al dia (un terç de la humanitat) mentre que s’inverteix una mitjana de tres euros per cada vaca europea.
No és una paradoxa que els països més pobres d’Àfrica tornin més diners als països més rics en concepte de deute que els que reben en forma d’ajuda humanitària?
El 80% de la població mundial ja no té ni per comprar.
Com diu el Manu Chao: ‘O compartimos o nos vamos al carajo’.
El Frédéric diu: ‘Quería demostrar que la publicidad gobierna el mundo. Y el éxito del libro lo demuestra'.
bouncy 