Títol encara per decidir

no one pítxers presenta:

Baixo a la panaderia a per una barra de quart, pregunto qui és l’últim. Preguntar això em fa gràcia i ric per sota el nas just mentre casualment miro la dona del costat, allavòrens em mira malament. Una parella està discutint pel que han de comprar. No sento res del què diuen però la meva intuïció privilegiada em diu que ell es gasta massa diners en el poker, en coca-cola i en tabac. No ho he pogut evitar, la meva inèrcia per salvar als altres de la misèria i aprofitar el meu do m’ha fet seguir-los per donar-los un cop de mà. Els he seguit a una distància prudent, quan han entrat al parc ja m’he dit que això estava fet. Era fosc i hi havia poca gent, he anat per darrera sigil.losament i he posat la navalla al coll del menda. La dona ha començat a xisclar i lo típic, que si ‘ajuda! ajuda!’, i jo que ‘si no pares de cridar el rajo!’ i l’home que si ‘tranquil, tranquil,..però la cartera no te la enduguis sisplau que té molt valor sentimental’ ..etc. M’ha donat tots els diners que duia, uns tranquanta euros aproximadament (que no està gens malament) i se’n han anat corrents per una banda i jo cap a una altra. N’he tingut de més fàcils però ja està bé. Li he donat els tranquanta euros al mendi que li toca el súper els dijous, cosa que després hi he pensat i m’ha fet una mica de ràbia perquè em cau millor el que li toca el divendres però què hi farem ja era massa tard. És que el del divendres sempre té aquell eghj! per saludar-te (és un detallista) o també el del dilluns! que sempre té la cortesia de quedar-se fins que no baixen del tot la persiana.

Ja a casa em tiro al sofà estil aterrissatge d’emergència, miro als núbols que m’he pintat al sostre (uns núbols de color blau perquè ja posats a pintar uns núbols pinta’ls originals, em vaig dir ‘per què collons són els putos núbols sempre de color blanc?’ i els vaig pintar de color blau tot i no ser una qüestió gaire original aquesta de preguntar-se per què collons els núbols són de color blanc, de fet els que ho han vist tots han dit ‘què poc original, podries haver-t’ho currat més si volies fer algo original’ amb raó els molt cràpules) i em pregunto si la parella que he atracat a hores d’ara ja s’haurà adonat de que els he atracat pel seu bé. Vaig decidir fa uns anys aprofitar el meu do per ajudar a les persones, sé quan les persones necessiten un accident en les seves vides per millorar-la. Els de la panaderia sense anar més lluny, he sabut que el que succeïa en aquest cas era que l’home s’estava excedint en tabac, coca-cola i poker. El fet de treure’ls-hi els diners els fa readministrar els seus gastos, el primer que eliminen són els excessos (el tabac, la coca i el poker) a partir d’aquí la seva vida millora, així de senzill. Si ens tornem a veure estic segur de que m’agrairan que els hagi substret diners a la força. En el moment que arribin a casa després de molestar els mossos, asseure’s a menjar alguna cosa i reflexionar i tal, un somriure de satisfacció els inundarà els seus rostres, al posar-se a ordenar factures confirmaran el perquè de la seva alegria en un principi sense causa aparent. Haig de dir però, que amb les persones que m’he trobat després d’haver-los-hi canviat la vida no han reaccionat ni molt menys com jo m’esperava. La majoria tan sols em dóna les gràcies, tan sols! quan no hagués sigut cap disbarat que em demanéssin el número de telèfon per trucar-me, quedar quan a mi m’anés bé i regalar-me un priorat de collita bona o fins i tot un sopar en un restaurant xino-snob. Però què hi farem, amb el temps vaig anar aprenent i amb els que només em dónen les gràcies els dic el que penso i els hi demano l’ampolla o el sopar sense embuts, directament. Perquè m’ho mereixo. Alguns posen cara de circumstàncies esperant que em cregui que no n’hi ha per tant (quina barra!), d’altres s’inventen que els esperen o algo per l’estil però acaben cedint i em surto amb la meva. Però no crec que perquè es deixin enganyar, sinó perquè en el fons saben que un favor així s’ha d’agraïr ben agraït.

Sempre, el que és sempre, no em surt bé. Amb la meva prostituta habitual, la Negra, no em va funcionar. Ho explico. Vaig saber des del moment que la vaig veure per primera vegada que el que volia era quedar-se embarassada, per això ‘treballa del que treballa’ vaig pensar en veu alta, com més intentes una cosa més possibilitats tens d’aconseguir-la . Ella no volia que em corregués dins (sense condó, normal) però jo sabia que era el que volia en realitat i hi vaig posar totes les meves ganes. A ella no li va fer gens de gràcia que em corregués a dins tot dient-li que aviat s’acabaria tot, que tots hem hagut de passar pel tubo, que el meu semen es infal.lible i que ja podia anar comprant el predictor. I em va dir que no tornés i que si volia tornar a caminar que havia de pagar una burrada de diners.Aquesta bona obra em va costar un pastifal però creia que valdria la pena. Al cap d’uns mesos vaig tornar aviam si hi era per saber si havia aconseguit el què volia. La vaig veure allà amb aquella trista cara que posen les dones quan volen quedar-se embarassades i no poden per més que ho intenten. Em vaig rendir, era massa, fins i tot per a mi.

També faig bones obres de calibre més petit, bones obres que pot fer qualsevol, no cal ser un superdotat com jo com per saber què necessita la gent a vegades. Tirar un paper a terra davant d’un home de les escombraries és un dels exemples més senzills i més econòmics, segur que et dóna les gràcies. Sap perfectament que si no tiréssim papers a terra ell no tindria feina. Val a dir però, que no surt gaire a compte, unes gràcies no dónen de menjar, encara que agraden a tothom. I que et convidi a sopar seria massa a no ser que hi hagi atracció sexual.

Tot i la diversió que aconsegueixo, el plaer que em dóna el fet d’ajudar als altres, la satisfacció de fer algún cosa útil, tot i així he decidit abandonar el meu do o passar-li a algú (i jo què sé!) però una cosa és voler deixar-ho i l’altra és deixar-ho.