títol original: 'A brave new world'
La situació de vida que es descriu és desagradable. Es defineix com una societat ideal, ideal gràcies a que hi ha diferents classes socials les quals s’odien entre elles. Aquesta contradicció és la que crec que defineix més l’intenció del llibre. És aquí on crec que es troba l’essència del missatge que vol enviar l’autor. Cada classe social es creu millor que la resta i això els dóna satisfacció. Una satisfacció relativa a la vegada que falsa, ja que, si no és per la creença de que les altres són pitjors, no hi hauria una que és millor i el fet és que objectivament no n’hi ha cap de millor ni de pitjor, totes són iguals, totes són formades per persones humanes.
És un dels factors del llibre que més relació té amb la societat real actual. Una societat on les persones s’envejen o es creuen millors que les altres és una societat feble, falta de principis, i no una societat compacta, és una societat que no es dirigirà mai cap a la felicitat, si més no, cap a una felicitat real. Uns es sentiran invadits, els altres es sentiran marginats, uns altres decidiran el que creuen que és millor per ells com si tinguessin la veritat absoluta quan potser no és veritablement el millor per ells,... mai estarà tothom content mentre no ens considerem iguals entre nosaltres, iguals en tots els aspectes. Entre els humans no hi ha races i a tot arreu es parla de races humanes com si realment existissin. Perquè concretar tant? No n’hi ha prou amb dir humans i ja està?
Potser el significat de l’obra es podria interpretar així: Descriu un món feliç per a uns pocs gràcies a la infelicitat de molts altres.. A partir d’aquí el lector fa una doble lectura inevitable i ho compara amb la vida real. Els pocs són els de l’ètnia alpha i beta (el primer món en la vida real) i els molts altres són les ètnies febles i els salvatges (el tercer món més tota la pobresa del primer món en la vida real).
Aquesta doble lectura li serveix al lector per tenir consciència del que pot arribar a ser la humanitat si no ens descarrilem.
Hem colonitzat i instaurat dictadures en països i més països en busca de poder, hem comercialitzat amb humans, … no crec que ens poguem fer entre nosaltres res que no ens haguem fet encara. Al llarg de la història segur que s’han reproduït molts fets antihumans que reflecteix el llibre. Només en el segle XX han mort 100 milions de persones a mans d’altres persones. En la Xina de Mao i en l’alemanya de Hitler per exemple, s’han produït assassinats de pares en mans dels seus fills i s’han educat els nens com a fills del règim i no com a fills dels seus propis pares (concepte de no família en el llibre, molt semblant també amb el de 1984 de George Orwell).
Amb això vull dir que crec que és possible que els factors que surten en el llibre que encara no són realitat ho acabin siguent, que la ciència-ficció superi una vegada més la realitat. El nostre món avança cap a la ‘felicitat’ per a tot déu, la ‘felicitat’ del món ‘feliç’ de Huxley.
Un detall molt important pel bon funcionament del ‘món feliç’ és aquesta substància que proporciona el mateix govern, el soma. Sense el soma, el ‘món feliç’ se’n va a la m… se’n va en orris. Quan algú es troba en situacions problemàtiques, en lloc d’afrontar-les, es prèn una dosi de soma i té la sensació d’aïllar-se en un somni durant hores o dies (depenent de la quantitat que s’hagi près) quan en realitat passa molt menys temps i, al despertar-se ja és un home nou. Si necessites unes vacances, et prens una dosi de soma equivalent a estar de vacances una setmana per exemple quan tansols has estat dormint unes hores. Però no tot són maravelles pel soma, poc a poc, la dosi ha de ser cada cop més gran per aconseguir el mateix efecte perquè el cos va creant tolerància amb el perill d’una possible sobredosi que pot provocar la mort. És exactament el que passa amb totes les substàncies que ens prenem les persones per aïllar-nos. El soma és la via d’escapatòria d’un món en essència insípid, fred i calculador. L’equivalent del soma a la vida real són els ansiolítics i els antidepressius, i relativament, també les drogues legals i il.legals. Es prenen sense conèixer-les amb la qual cosa pots arribar a pagar-ho durant la resta dels teus dies o senzillament pagar-ho amb la mort, ja en el pitjor dels casos.
Aquesta mena de paradoxes i més, són reflectides en el llibre d’una manera més o menys irònica. Si més no, és així com ho he interpretat. Aquest llibre és com un mirall en el que t’hi pots reconèixer i prendre consciència del que t’envolta.
En el llibre no es mencionen les malalties, suposo que degut al perfecte engranatge, les persones no cauen malaltes. Com a molt caurien ‘malaltes de felicitat’ per culpa del soma i la seva dependència. En canvi, en la realitat les malalties hi són molt presents. Per exemple la depressió és una de les malalties més comunes (en el primer món) i, en principi, el primer món és sinònim de benestar, és garantia de salut, de comoditat, doncs no és correcte potser definir-la així. Definir-la com a benestar.
Pel que fa a lacuració de les malalties, potser el que passa és que en lloc de combatre directament el que et provoca la depressió (o qualsevol altra malaltia ‘mental’), es combat el símptoma, que és la malaltia mateixa, i així s’entra en una espiral sense sortida ja que no es combat el que la causa, sinó, com ja he dit, només es combat el símptoma.
Mica en mica però, la medicina naturista es va fent el seu lloc com alternativa i complementària a la convencional.
Ho he vist explicat detalladament en un llibre que es diu ‘La enfermedad como camino’. L’escriuen dos metges alemanys amb nom en el seu sector que han fet la carrera de medicina convencional i que, anys després, topant-se amb limitacions, s’han interessat per la medicina naturista i és allà on sí que han trobat unes explicacions més certeres de com es desenvolupen les malalties i del seu orígen.
El llibre conté una llista de malaties (des del mal de cap fins la depressió o l’anorèxia) amb la seva relació amb l’estat de les persones. Ho atribueixen tot a la ment. Trobo que és interessant donar-li un cop d’ull. No té un argument que s’aguanta per un fil, tot el contrari. El llibre té uns 20 anys o més, no estic descobrint res.
El primer cop que vaig sentir alguna cosa sobre això vaig riure. No m’ho creia gens. Vaig fullejar una mica el llibre i ara em sembla lògic. No sóc fanàtic del llibre, tansols és un llibre més. No formo part del seu grup d’amics del Feisbuc si es que existeix, no sóc de cap secta i em fa cosa escriure secta i tot.
Òbviament les dues medicines tenen la seva raó de ser, d’això no en tinc cap dubte.
El llibre es pot llegir for free digitalment per internet.
La situació de vida que es descriu és desagradable. Es defineix com una societat ideal, ideal gràcies a que hi ha diferents classes socials les quals s’odien entre elles. Aquesta contradicció és la que crec que defineix més l’intenció del llibre. És aquí on crec que es troba l’essència del missatge que vol enviar l’autor. Cada classe social es creu millor que la resta i això els dóna satisfacció. Una satisfacció relativa a la vegada que falsa, ja que, si no és per la creença de que les altres són pitjors, no hi hauria una que és millor i el fet és que objectivament no n’hi ha cap de millor ni de pitjor, totes són iguals, totes són formades per persones humanes.
És un dels factors del llibre que més relació té amb la societat real actual. Una societat on les persones s’envejen o es creuen millors que les altres és una societat feble, falta de principis, i no una societat compacta, és una societat que no es dirigirà mai cap a la felicitat, si més no, cap a una felicitat real. Uns es sentiran invadits, els altres es sentiran marginats, uns altres decidiran el que creuen que és millor per ells com si tinguessin la veritat absoluta quan potser no és veritablement el millor per ells,... mai estarà tothom content mentre no ens considerem iguals entre nosaltres, iguals en tots els aspectes. Entre els humans no hi ha races i a tot arreu es parla de races humanes com si realment existissin. Perquè concretar tant? No n’hi ha prou amb dir humans i ja està?
Potser el significat de l’obra es podria interpretar així: Descriu un món feliç per a uns pocs gràcies a la infelicitat de molts altres.. A partir d’aquí el lector fa una doble lectura inevitable i ho compara amb la vida real. Els pocs són els de l’ètnia alpha i beta (el primer món en la vida real) i els molts altres són les ètnies febles i els salvatges (el tercer món més tota la pobresa del primer món en la vida real).
Aquesta doble lectura li serveix al lector per tenir consciència del que pot arribar a ser la humanitat si no ens descarrilem.
Hem colonitzat i instaurat dictadures en països i més països en busca de poder, hem comercialitzat amb humans, … no crec que ens poguem fer entre nosaltres res que no ens haguem fet encara. Al llarg de la història segur que s’han reproduït molts fets antihumans que reflecteix el llibre. Només en el segle XX han mort 100 milions de persones a mans d’altres persones. En la Xina de Mao i en l’alemanya de Hitler per exemple, s’han produït assassinats de pares en mans dels seus fills i s’han educat els nens com a fills del règim i no com a fills dels seus propis pares (concepte de no família en el llibre, molt semblant també amb el de 1984 de George Orwell).
Amb això vull dir que crec que és possible que els factors que surten en el llibre que encara no són realitat ho acabin siguent, que la ciència-ficció superi una vegada més la realitat. El nostre món avança cap a la ‘felicitat’ per a tot déu, la ‘felicitat’ del món ‘feliç’ de Huxley.
Un detall molt important pel bon funcionament del ‘món feliç’ és aquesta substància que proporciona el mateix govern, el soma. Sense el soma, el ‘món feliç’ se’n va a la m… se’n va en orris. Quan algú es troba en situacions problemàtiques, en lloc d’afrontar-les, es prèn una dosi de soma i té la sensació d’aïllar-se en un somni durant hores o dies (depenent de la quantitat que s’hagi près) quan en realitat passa molt menys temps i, al despertar-se ja és un home nou. Si necessites unes vacances, et prens una dosi de soma equivalent a estar de vacances una setmana per exemple quan tansols has estat dormint unes hores. Però no tot són maravelles pel soma, poc a poc, la dosi ha de ser cada cop més gran per aconseguir el mateix efecte perquè el cos va creant tolerància amb el perill d’una possible sobredosi que pot provocar la mort. És exactament el que passa amb totes les substàncies que ens prenem les persones per aïllar-nos. El soma és la via d’escapatòria d’un món en essència insípid, fred i calculador. L’equivalent del soma a la vida real són els ansiolítics i els antidepressius, i relativament, també les drogues legals i il.legals. Es prenen sense conèixer-les amb la qual cosa pots arribar a pagar-ho durant la resta dels teus dies o senzillament pagar-ho amb la mort, ja en el pitjor dels casos.
Aquesta mena de paradoxes i més, són reflectides en el llibre d’una manera més o menys irònica. Si més no, és així com ho he interpretat. Aquest llibre és com un mirall en el que t’hi pots reconèixer i prendre consciència del que t’envolta.
En el llibre no es mencionen les malalties, suposo que degut al perfecte engranatge, les persones no cauen malaltes. Com a molt caurien ‘malaltes de felicitat’ per culpa del soma i la seva dependència. En canvi, en la realitat les malalties hi són molt presents. Per exemple la depressió és una de les malalties més comunes (en el primer món) i, en principi, el primer món és sinònim de benestar, és garantia de salut, de comoditat, doncs no és correcte potser definir-la així. Definir-la com a benestar.
Pel que fa a lacuració de les malalties, potser el que passa és que en lloc de combatre directament el que et provoca la depressió (o qualsevol altra malaltia ‘mental’), es combat el símptoma, que és la malaltia mateixa, i així s’entra en una espiral sense sortida ja que no es combat el que la causa, sinó, com ja he dit, només es combat el símptoma.
Mica en mica però, la medicina naturista es va fent el seu lloc com alternativa i complementària a la convencional.
Ho he vist explicat detalladament en un llibre que es diu ‘La enfermedad como camino’. L’escriuen dos metges alemanys amb nom en el seu sector que han fet la carrera de medicina convencional i que, anys després, topant-se amb limitacions, s’han interessat per la medicina naturista i és allà on sí que han trobat unes explicacions més certeres de com es desenvolupen les malalties i del seu orígen.
El llibre conté una llista de malaties (des del mal de cap fins la depressió o l’anorèxia) amb la seva relació amb l’estat de les persones. Ho atribueixen tot a la ment. Trobo que és interessant donar-li un cop d’ull. No té un argument que s’aguanta per un fil, tot el contrari. El llibre té uns 20 anys o més, no estic descobrint res.
El primer cop que vaig sentir alguna cosa sobre això vaig riure. No m’ho creia gens. Vaig fullejar una mica el llibre i ara em sembla lògic. No sóc fanàtic del llibre, tansols és un llibre més. No formo part del seu grup d’amics del Feisbuc si es que existeix, no sóc de cap secta i em fa cosa escriure secta i tot.
Òbviament les dues medicines tenen la seva raó de ser, d’això no en tinc cap dubte.
El llibre es pot llegir for free digitalment per internet.
2 comentarios:
gracies per l'apropament tant interessant respecte al món feliç.
i per altre banda podries posar un enllaç a aixo del llibre que es pot llegir per free.
La enfermedad como camino
Thorwald Dethlefsen y Rüdiger Dahlke
Libros on-line:
http://www.cepvi.com/libros/enfermedad/camino.shtml
Publicar un comentario