Assaig sobre el 13.99€ de Frédéric Beigbeder

La publicitat té una raó de ser molt legítima, per qualsevol empresa és important donar-se a conèixer. Abans de posar a la venda un producte s’ha d’haver planificat la seva publicitat si es vol entrar al mercat de manera directa.
Pensar en quins mitjans de comunicació és més beneficiós anunciar-lo, en el marge d’inversió, etc..
Per fer això es contracten empreses especialitzades:
Les agències publicitàries.
Les empreses grans inverteixen quantitats enormes en publicitat. A Espanya és la indústria automobilística la que inverteix en més quantitat.
Cada vegada més, hi ha competència entre empreses d’un mateix sector i, això, implica que s’inflin els pressupostos destinats a publicitat. La imatge d’una empresa és molt important. Un bon logo, uns anuncis televisius que tinguin una identitat forta, és el que es busca a l’hora de llançar-se a la competència del mercat. De tot això se’n ocupen les agències publicitàries.
A base de creativitat i estadística troben la manera més eficaç d’anunciar un producte. Però les agències no distingeixen entre productes ‘bons’ i ‘dolents’, tansols busquen satisfer al client (com qualsevol altra empresa) cosa que implica certes responsabilitats morals ja que la televisió la veu gent de totes les edats. Òbviament estan prohibits els anuncis que van en contra dels drets humans i altres conceptes com el de la xenofòbia i el racisme, però tot i així s’han donat casos d’anuncis controvertits que han sigut censurats, malauradament, després d’haver-se publicat.
A qui donem la culpa, però, de l’inmens consum de plàstic en concepte d’envasos que utilitzen les empreses per comercialitzar els seus productes?
A la publicitat, sí, però també els polítics (que s’encarreguen d’actuar en benefici de tots a curt i llarg termini). En definitiva, som nosaltres els que hem de decidir. Consumir productes envasats amb intel.ligència, productes ecològics, consumir amb cap i amb austeritat.
És una bogeria la quantitat de residus que generem, mengem habitualment coses produïdes a milers de kilòmetres, tot està exageradament envasat en plàstic, això no va a enlloc. El cafè que venen per dosis individuals que es manipulen amb màquines especials per exemple. S’haurien d’establir uns mínims en aquest sentit.

Destaco la funció que té la publicitat en les empreses que no venen productes físics sinó que venen idees. És important saber vendre la imatge d’una ideologia així com la d’un producte físic. En les campanyes electorals l’inversió en publicitat és molt gran. Pels partits polítics és molt important fer-ne un bon ús, t’has de saber vendre per guanyar. Has de saber amagar els defectes i potenciar les virtuts. Has de provocar comparacions amb els altres de manera que els altres quedin al marge, intentar que quedin en evidència. Tot això sense que es noti gaire la teva intenció. Una dada que podria revelar la importància de la publicitat en les eleccions és el fet de que (com ja vaig dir) l’actual president d’EEUU va invertir més calés en publicitat que el seu principal oponent.

Del fet aquest de publicitar-se que té una empresa per evolucionar (tant necessari perquè sobrevisqui) sorgeixen diversos fenòmens, alguns d’ells magnificats de tal manera que ven més el que significa la posessió de tal producte que l’utilitat que té el producte en sí mateix.
Allò que sentim tantes vegades de que ‘pagues la marca’. ‘Pagues la marca’ vol dir que pagues no només la seva publicitat, sinó que pagues també el preu de la seva identitat social, és a dir, tot allò que la publicitat ha creat a partir del producte.
Portar un logo determinat a la teva samarreta diu que ets així o aixà. Exagerant una mica vol dir que tens diners o que no en tens, que vas a la moda o que no hi vas, que formes part de la societat o que no en formes part.

Això s’entén com a consumisme. Aquesta carrera econòmica que guanyen els rics i que el pobre consumidor es queda pel camí endeutat fins que es mor. Feliç d’haver adquirit coses materials com les que tenen els altres o millors. Víctima de pautes que se’ns han inculcat des de petits a través dels mitjans de comunicació amb la ‘telebasura’ entre d’altres.
La història ens demostra que existeixen productes creats per crear la necessitat d’obtenir-lo i així fer negoci d’on no hi havia res. Benefici del no res.
Com un dels exemples del Frédéric: ‘La neteja de les dents és 100% coberta pel raspall, el dentrífic tansols et deixa bona sensació a la boca’.
El consumisme està molt relacionat amb la publicitat. Ambdós formen part de la globalització.
Les multinacionals raonen sobre la base del seu interès i de l’interès dels seus accionistes. Busquen el benefici per sobre de qualsevol cosa. Fan grans campanyes publicitàries i conquisten els cors dels consumidors.
Les grans empreses són les que dominen el món, no pas els governs.
Casos com el de l’alemanya Siemens, quan es va imposar a una llei per crear nous llocs de treball, posen en evidència aquest fet. Siemens va amenaçar en centrar totalment la seva producció en països on la mà d’obra és més barata i amb la qual cosa deixar al carrer a tots els empleats alemanys si se li imposava la llei. Van guanyar. En diuen la dictadura del diner. Una dictadura adherida al capitalisme global que imposen les grans multinacionals amb l’ajuda del FMI, la OMC i el Banc Mundial.
No hauria de ser legal que una empresa se’n vagi a produïr als països on els treballadors estan més desprotegits amb l’intenció de vendre el producte als països amb els nivells de vida més alts per tal d’obtenir el màxim benefici.
Els treballadors d’aquests països s’agafen al primer que els dongui un salari, per molt petit que sigui i per molt dolentes que siguin les condicions de treball.
Casos reals d’esclavitud de nens, dones treballant amb la llum d’espelmes,..etc
Però això si que no es publicita. El govern necessita que l’indústria funcioni, els polítics que governen no es jugaran mai el coll per aquests assumptes, ells volen que comprem, que ens desentenguem de en quines condicions s’ha fet una cosa, que la comprem i ja està. Que les empreses que aporten diners al capital rutllin.
L’indústria farmacèutica és la que gaudeix de més rendibilitat de totes les indústries, és un dels monopolis subvencionats per fons públics. Inverteix tres vegades més en publicitat que en investigació.
Les cinc potències que s’ocupen de la pau són els cinc països principals productors d’armes. D’aquesta manera tenen dominat el planeta. Es provoquen guerres allà on interessa i s’intervé quan interessa, quan ja s’ha exhaurit la riquesa natural que hi havia, quan s’ha instaurat la pobresa i una dictadura des de l’arrel com en el cas del Congo per exemple. Cal destacar que el pressupost de Nacions Unides s’estima en 1,2 bilions de dòlars, sis vegades menys del que es gasten els nord-americans en cosmètics.
Si no es fa res per erradicar la pobresa és perquè al primer món no li interessa, el mateix dir que a les grans empreses no els interessa.
Si la malària fos una malaltia europea ja s’hauria trobat una vacuna, si el SIDA es combat al primer món per mitjà de medicaments perquè no es proporcionen aquests medicaments pels malalts del continent d’Àfrica? Algú que està malalt deixa de treballar, si deixa de treballar deixa de tenir ingressos i si no té ingressos morirà de fam sinó es mor abans per culpa de la malaltia. Doncs el tercer món no té res a fer si no hi fem alguna cosa. Les dades de nens morts al dia per culpa de la desnutrició i de malalties ‘lleus’ (dos manques de primera necessitat) són esgarrifoses, així com el número de gent que sobreviu amb un euro al dia (un terç de la humanitat) mentre que s’inverteix una mitjana de tres euros per cada vaca europea.
No és una paradoxa que els països més pobres d’Àfrica tornin més diners als països més rics en concepte de deute que els que reben en forma d’ajuda humanitària?
El 80% de la població mundial ja no té ni per comprar.
Com diu el Manu Chao: ‘O compartimos o nos vamos al carajo’.
El Frédéric diu: ‘Quería demostrar que la publicidad gobierna el mundo. Y el éxito del libro lo demuestra'.

Assaig sobre el 'Divertir-nos fins morir' de Neil Postman

La televisió té coses bones. No només hi ha una tele, n’hi ha moltes i totes es copien les unes amb les altres i això és bo perquè la competència, en principi, és bona. Si alguna cosa funciona en una cadena, l’altra cadena es copiarà i l’intentarà millorar. Si hi ha sort, potser alguna cosa és d’interès cultural.
El més normal és que no, que no hi hagi una programació abundant d’interès cultural. No cal mirar la tele per saber que els programes que tenen més èxit són els de contingut més pobre, només cal sortir al carrer i fullejar un d’aquests diaris ‘basura’ que es tiren pel terra.
A més, molts d’aquests programes, els repeteixen temporada rere temporada variant uns mínims i segueixen a dalt de tot, vull dir que a sobre no exigeixen un gran esforç de renovació constant per anar-lo adaptant a l’audiència, es miren igual, i això pels amos és molt rentable. ‘

La televisió pública espanyola emet un programa de cert interès, és un programa que es diu ‘cinquanta-nou segons’ en el qual es reuneixen unes quantes persones que opinen sobre un tema d’actualitat.
Cadascuna té 59 segons per parlar, quan una acaba comença la següent.
Bé, doncs, en una edició recent del programa hi havia sis periodistes nascuts a diferents països del món que coneixien molt bé Catalunya perquè feia molts anys que estaven afincats aquí.
El tema a debatir era la reacció que havia tingut la Consellera de justícia en vers la publicació d’un reportatge de la prestigiosa revista ‘The Economist’ el qual afirmava certes coses que la Consellera havia tildat de difamatòries i, en algun cas, d’insultants per Catalunya.
La presentadora del programa els va fer una pregunta cap al final i era alguna cosa així com: ‘Com definiríeu als catalans segons al vostre punt de vista, vosaltres que heu nascut en països diferents i que coneixeu Catalunya des de fa tants anys?
Uns van dir que som tancats, uns altres que no sabem acceptar les crítiques,.. Però qui més concís va ser fóu un home que va dir que el problema que tenim no és que siguem tancats o que no sapiguem acceptar les crítiques sinó que, en general, ens fixem més en qui diu què que no pas en el què es diu. A més, deia, que en definitiva patim un conformisme especialment en la política.
Neil Postman també retreu això de la societat nord-americana d’aleshores.( capítol ‘La ment tipogràfica’).
Els debats entre A. Lincoln i S.A.Douglas eren seguits amb entusiasme per la gent tot i que el temps per cada participant era d’entre un mínim de trenta minuts i vàries hores i que aquests no eren ni candidats al Senat ni molt menys presidencials. El que a la gent li importava, no era l’estatus social dels participants en especial, era el fet de que en el fons aquests actes eren essencials per a la seva educació política.

Penso que donar importància a la caixa més que en el que hi ha a dins és un error. Això ens perjudica. Hem de procurar que ningú decideixi per nosaltres el que considerem important. Hem de mirar de fixar-nos en la font per si és fiable o no, d’acord, però vigilar perquè la aparent bona informació no ha d’anar lligada necessàriament amb la seva capacitat mediàtica. Hem de concentrar-nos en el contingut.
Per exemple, l’actual president del govern françès va dir que eliminaria la publicitat en les televisions públiques. Només va haver-hi dues o tres publicacions de premsa no diàries que van mig-insinuar les intencions del president.
Cap diari important del país va publicar la notícia pel seu nom, és un procés de capitalització. Gairebé tots els periodistes d’aquest país sembla ser que estan coaccionats.
Els medis de comunicació són manipulables i ens manipulen.
Internet es fa servir per descobrir xarxes il·legals de tota mena però també per controlar tot tipus d’informació, informació del que fem, del que comprem,.. si comprem depèn quin llibre hem de pagar-lo en metàl·lic no amb targeta perquè ningú sàpiga que te l’has comprat. Això està passant als EEUU i, com tot el que es fa allà, s’extendrà per tot arreu.
Els medis tenen molt poder de movilització de masses. Qui millor l’utilitza més sortirà guanyant. Per exemple, l’actual president del govern nord-americà va gastar-se més diners en publicitat televisiva que el seu oponent directe.

En quant als informatius, en aquest país no som gens fidels a la informació, el que veiem els espectadors són notícies espectaculars a tort i a dret, sense distinció alguna de les que són importants pel nostre entorn, ja que l’important no és l’informació sinó guanyar el premi al millor telenotícies de l’any. Això implica una certa audiència i nosaltres no mirem el telenotícies que millor informa sinó el que més ens distreu, el que millor ens cauen els presentadors, el que té l’apartat d’esports més divertit.
Per tant, aquestes superficialitats són les prioritats que tenen els telenotícies en general en el nostre dia a dia. Si no es mira el telenotícies no hi haurà ningú que es vulgui promocionar durant l’emissió d’aquest i no quadrarà la caixa.
Aleshores, com que no es poden arriscar a que ningú miri el telenotícies, s’adapten a la voluntat de l’espectador i desvien la veritable informació en altres programes especialitzats en horaris que no generen tants beneficis econòmics (de publicitat parlant). O no fan ni això, prefereixen mirar de conseguir com més audiència millor i deixen que siguin altres cadenes les que s’ocupin de la informació real.
Cosa que és difícil perquè possiblement totes pensen igual.
Una cosa que té la televisió és que és una finestra del món. T’assebentes del què passa als països veïns i a tot el globus en general.
Molts cops però, en els conflictes bèl·lics per exemple, el fet que hi hagi un reporter en el lloc dels fets que enregistri el què passa (jugant-se la càmera en el millor dels casos) no té impacte suficient com perquè algú actuï en conseqüència. Si tu veus les imatges, el reporter ha fet bé la seva feina però no hi ha hagut, segurament, la consegüent reacció i repercussió mediàtica digna.

Si estem en una dinàmica en la qual s’accepta que els telenotícies són un entreteniment (conscient o inconscientment) no podem distingir les notícies que són importants de les que no ho són perquè ens hem oblidat del que té o no importància pel nostre modus vivendi. Són molts anys vivint al costat de la televisió i molts anys que porta aquesta competint amb les altres cadenes.

La cobertura informativa de les últimes eleccions d’EEUU va ser molt extensa, per part de totes les cadenes de la península.
Per altra banda, la contribució de la premsa en general en les eleccions generals espanyoles passades va ser trista.
És obvi que pel bé del poble és millor que els partits polítics del país siguin molts i que s’ho hagin de currar per ser considerats ferms candidats a la presidència a l’hora de fer campanya, etc. Doncs com ja ve passant fa molts anys és una realitat que es fomenta el bipartidisme. I la culpa la té la premsa que manipula conscient o inconscientment l’opinió de la gent. La premsa posa la grapa en temes molt importants, com aquest, i en altres de no tant importants, però en tot hi afecta més o menys.
Molt greu és el fet de que sigui precisament la televisió pública la que contribueixi negativament ja que és la nostra televisió i com a tal ens hauria de beneficiar (em refereixo al fet de convidar els líders dels dos partits amb més adeptes del país per aconseguir un prime time) però si hi ha diners pel mig… La de diners que han de pagar els que s’anuncien en les pauses publicitàries d’un cara a cara entre aquells i els altres. Perquè això sí que ho mira la gent, té ‘morbo’, en canvi les connexions en directe amb el Parlament de Catalunya passen desapercebudes. Però, serà perquè els emeten pels matins quan tothom està treballant? Serà perquè a vegades es comporten de manera inadequada? ..

Tothom mira el mateix, o encara més divertit, miren més d’una cosa a la vegada, van fent zàping. Així no els enganxen mai quan els pregunten sobre el capítol d’ahir (No ens serveix això que dius que estaves mirant un altre programa). Els dimecres fan això, si vas al cole el dijous i no ho has mirat, pel que sigui, et discriminen com a mínim.

En molts països del món, les televisions públiques emeten pel·lícules en versió original subtitulada (quin crim!) i així aprenen idiomes. Possiblement és degut a que no tenen un departament de doblatge tan desenvolupat com el que tenim aquí.
Des del punt de vista de l’espectador tens el poder de no engegar-la, de triar el canal i d’apagar-la quan vulguis. Res més. No pots exigir res a la televisió, és difícil canviar la dinàmica que porta, s’envolta de massa coses.

Un altre protagonisme de la televisió. La tele és la gran aliada del consumisme. On s’anuncien totes les coses que compraràs pels mesos de Nadal? A la tele. Perquè la gent compra samarretes, gorres i bambes del Fernando Alonso? Perquè surt a la tele.
Si no hi hagués cap espanyol a la Fórmula 1, la Fórmula 1 no tindria tant d’èxit a Espanya segurament. És un exemple de moda. Les modes són les ales del consumisme, les modes també les promou la tele. Només les modes que li interessen clar. Es pot posar de moda llegir per exemple? No crec perquè a la tele li interessen modes passatgeres, fàcils, poc costoses i que donguin molt benefici. La tele no promocionarà la lectura, no pots llegir i mirar la tele alhora, doncs no li convé promocionar la lectura.
M’imagino que es posa de moda llegir. M’imagino entrant al tren ple de gent cadascú amb un llibre. Llibres amb portades vistoses amb el nom de l’editorial ben gran, que es vegi, i sostenent el llibre amb seguretat, amb cara de concentració. Et criden i et fas el suec perquè admirin la teva concentració.

Molt explícites van ser les declaracions d’un polític françès quan va dir que som alguna cosa així com uns esperits que es preparen per ser cada cop més receptius amb la publicitat que s’emet entre programes.
Crec que hem de decebre als que creuen que això pot continuar i no creure en la democràcia pel sol fet de que algú li digui així.

Aquest llibre m’ha ensenyat el què significava pel poble l’imprenta en els seus inicis i moltes coses més.
Cadascú pot fer el que vulgui, ja sigui llegir, escriure, mirar la tele,…
Però penso que l’entreteniment en la televisió és bo que hi sigui amb mesura, si més no, en les públiques.

civilisation

what does it mean civilisation?

pay for a peace of paper of the bank.
a peace of paper that there is just your name.
your name and your fucking loans and fees.
cause you need to bring it to other company
and the other company needs your money
and they suck your wallet TILL LATE.

pay because the police doesn't know to write "dangerous".
and they afraid to go inside the Jungle,
cause the people hate them for the unsense behaviour.
cause ride by 25feets paviment with no one there by cycle is a crime.

write forty thousand peaces of paper to get a number.
a number you need to get a job.
a job you need to pay the bank fees and loan delays.

write others fifty thousand peaces of fucking paper to have an oporunity.
oportunity to ask for other charge man to give you other oportunity.
other oportunity to get a peace of paper with a number to get queue of people.
a queue of people to get a fucking paper to send somewhere to get another fucking peace.
and that fucking other peace will we a thousand check boxes to get a loan, fee, job, studies.

and then, the people are afraid of you TILL LATE with OFF LICENSE but they've got WICKED cars and every weekend ride on CLUBING or SHOPING.